Troballa literària

Apareixia fa uns dies en l'AVUI i EL PUNT una notícia de caire literari que, inexplicablement, ha passat sense pena ni glòria per les tertulies informatives de primer ordre. S'ha decubert, sota el terra del Monastir de la Valldigna (La Safor) el diari d'un monjo de la Vall d'Aran, el Pare Flavi; el descobriment no tindria més importància -les frases més destacades oscilen entre "Estimat diari, avui he anat cinc cops a misa" i "Me cago en la puta, estic fins els collons"- si no fós per les referències que fa de l'Otto VonJanh, un reputat domador alemany del que només teniem referències indirectes per denúncies de tràfic. Ací us el copio per al vostre interés; per què parla en passat, de n'Otto VonJanh o per què apareix el seu diari a la Valldigna, és encara un misteri:






Avui fa anys que l'Otto Hausberg VonJanh va coneixer la Mercè, qui més tard seria la seua dona, la mare dels seus fills i la seua pròpia avia. Ella, una monja del Sagrat Cor de San Mateu Atravessat Per Mil Espases de Puigcerdà, al Pirineu; ell, un domador de feres que feia actuacions per al Canceller Bismark els dijous a la tarda. Es van coneixer a la Vall d'Aran mentre ell investigava la viabilitat de l'ús de gossos de tura en la doma de lleons albins centre africans, ja que, de tots és sabut, a partir de la segona meitat del Segle XIX la societat alemanya començà a no vore amb bons ulls l'ús de carn humana per a premiar les bèsties quan feien bé algun truc -"I la dels jueus, què?" Escriuria el propi VonJanh en una nota a un tovalló de cafeteria, un dels seus treballs més aplaudits.

La Mercè el veigué per primer cop mentre ell tractava de recol·locar-se una ma amputada d'una queixalada; a la Mercè li paregué graciós i de fet ho degué ser, ja que sabem per un setmanari local que ho intentava mentre la mà seguia dins la boca del lleó. Aqueixe va ser el principi de l'amor més gran i més pur que va coneixer mai la Mercè Vallsetir de Cuscurella, un amor que li va durar tota la vida; l'amor de l'Otto cap a ella, però, fou més efimer: es dessangrà al cap d'uns dies pràcticament sense adonar-se'n per la falta d'un torniquet i pel fet de tenir una mà amputada.

Els camins del Senyor són inescrutables...

Preguntes sense resposta (XIX)

Per què ICV és tan patètica?

I una de regal; Per què l'esquerra -marxista o postmarxista- és tan antisemita com l'extrema dreta?

Espanya és subnormal*

Ara que som en temps de crisi, que hem arribat -fins i tot- a que el pobre rei espanyol s'haja de posar guants i agafar les tisoretes i collir-se les llimones per als gintonics, resulta que a l'Estat li sobren els diners per a traduïr del català del Principat al castellà i del català del País Valencià al castellà per separat.

Sentiem a Vidal-Quadras comentant que la oficialitat de català i basc -el gallec ja ho és a través del portugués, no sé a que ve demanar-la- a Europa era impossible per raons econòmiques; però ara ens sobren els diners...

Aquesta frase va dedicada al que ha pres la decisió; no fa falta que la traduesca, li la brindo en espanyol: "Ole tus huevos!"

-----------------------------------------

*Prenc la precaució de definir els termes per a que no se m'acuse de nazi, de poc respecte al discapacitats, d'antisemita, xenofob, trotskista o alguna collonada més:

1 1 adj. [LC] Per sota del normal.
1 2 adj. i m. i f. [MD] [PS] [LC] [PE] Que pateix una deficiència** mental.

**deficient

1 adj. [LC] [PE] Que arriba curt, que no arriba, a allò calgut. Aquesta subvenció és deficient. La seva salut és molt deficient. Té una preparació científica deficient.

Els mites de l'espanyolisme lingüistic

Aforismes (X)

A partir de certs comentaris al blog:

"Si hom puguera contar els cromossomes d'altri solament amb un cop d'ull, ens estalviariem estúpides discusions"

Tercera força municipal (i comarcal)

Moltíssimes gràcies a tots aquells que han dipositat el seu suport en la coalició Europa dels Pobles-Verds. Gràcies a tots ells ens hem convertit en la tercera força benicarlanda i del Baix Maestrat.

Després de diversos errors en el reconte (que, per sort, no afectaven als vots d'Esquerra-verds (ací teniu les actes) ha quedat confirmat que hem superat al Bloc i a EU.

Des d'Esquerra seguirem treballant per a ser presents a l'ajuntament les properes locals i per a que l'Esquerra Nacional siga decisiva, en el futur govern local.

Moltes gràcies!

Ladran, luego cabalgamos

Sóc de la opinió que la democràcia és la menys roïna de les formes posibles de gobernar-nos que tenim els humans; per això quan, des de fa unes setmanes, alguns setmanaris locals es dediquen a donar veu a personatges més o més analfabets, més o menys ignorants i/o més o menys filofeixistes, jo m’ho he agafat amb més o menys humor i he gaudit de la lectura d’aqueixes cartes fent algún comentari sarcàstic sobre el contingut o sobre les preferències dels autors respecte a regims politics preconstitucionals. Tenen tot el dret a expresar-se, només faltaría!

Ara bé, quan un demòcrata com jo, amb les idees prou clares sobre quin és el poble –el País, l’Estat- que vull, que perd hores de la seua vida personal per a intentar fer arribar a la gent certes idees, per a intentar comunicar quina és la seua manera de vore el món –el poble, el País, l’Estat- torna a casa després d’encartellar de cara a una contesa electoral i es trova les seues hores de faena estripades per terra –en forma de cartells- o desaparegudes –en forma de pancartes- ja començo a pensar que allò que fa uns dies em resultava còmic, comença a ser preocupant. Us posaré en precedents.

Nit de dimarts-dimecres d’aquesta semana (2-3 de juny) desapareixen 3 pancartes d’Esquerra Republicana (2 al pont de la Carretera de Càlig i una a la plaça constitució) i són estripats els cartells d’Esquerra del pont de la N-340, de l’Avinguda Marquè de Benicarló, de la Plaça Carlos V i de la plaça del Mercat; a més de les tanques pintades de blau la semana passada.

No s’equivoquen, això no és bandalisme juvenil, només s’han arrencat els cartells d’Esquerra Republicana, la resta –BLOC inclòs- han estat respectats. Això és agresió política, és intentar silenciar al que pensa diferent; és feixisme.







Perquè, al final, no és que vulguen explicar-nos com pensen, al final el que volen és imposar-nos la seua forma de pensar; i que aquestes cartes de les que parlava abans no us enganyen; al final, el debat no és si “valencià” o si “català”; al final el debat és si “valencià/català” o “espanyol”; no és si “Comunitat Valenciana” o si “País Valencià”, és si volem ser ciutadans de primera, o espanyols de segona. Ells ens intentaran distreure, intentaran distorsionar el nostre missatge, ens pintaran de blau, ens apegaran enganxines feixistes, anomenaran “chapurreao” a la nostra llengua –sempre en castellà, això sí- i ho faran NOMÉS, per tindre’ns entretinguts; per a que no ens preguntem com podriem viure millor, com podriem fer que tanquen menys empreses, com alliberar l’AP7, com tindre una sanitat pública adequada amb els nostres impostos…

I finalment, permeteu-me fer-vos una crida, i us la faig com a President d’Esquerra Republicana-Baix Maestrat: si no us importa pagar més impostos que “la resta” d’espanyols i rebre menys servicis públics, si no us importa que el govern valencià -i el govern español, i l’ajuntament!- maltracte el valencià, si no us importa no tindre rodalies, si no us importa la degeneració de les costes locals, si no us importa la construcció indiscriminada, si no us importen les mentides de Zapatero ni els “trajes” de Camps almenys fixeu-vos a qui ataquen els feixistes… Jo, en tindria prou.

Yes, we Cat

De Països Catalans i Francesc Puigpelat

Tenia la intenció de fer un post senzillet, suau, sobre l'estada a Girona d'aquest divendres i com vaig gaudir de la cerimònia de l'ADAC i de la conversa amb en Toni Strubell -i la seua maravellosa mare- i amb la resta de convidats i organitzadors amb qui vaig tenir el plaer de fer petar la xerrada.

Tanmateix, passejant-me per aquestos mons d'internet, em trobo un article de Francesc Puigpelat a l'e-noticies -no hace falta decir nada más, que deia aquell- on, un cop més, renega dels Països Catalans.

Intentaré unir els dos temes ja que, sempre que tinc l'ocasió de parlar amb companys del Principat -i entengueu companys com patriotes- els intento explicar quina és la realitat valenciana, i recordar-los que na nació no acaba al Sènia, si no a Oriola. La majoria ja ho saben -però de tant en tant se'ls oblida- però no va mai malament recordar-los-ho i animar-los a canviar accions i vocabulari per a demostrar-ho. Uns altres, els que ho saben però no volen reconeixer-ho, són els que representa el senyor Puigpelat, són els regionals.

El article del senyor Puigpelat no té amjor trascendència i els seus arguments són fàcilment desmuntables per simples:

Primer: Ja comença donant-los trascendència a Carretero i a Uriel Bertran com a defensors de la idea de Països Catalans, quan el seu llenguatge i les seues accions mai s'han destacat per això. Busquen hemeroteca, per favor, i voran com Carretero nacessità el GPS quan baixà fa l'any passat a la manifestació del 25 d'abril.

Segueix dient:

Primer advertiment. Els Països Catalans són una idea que parteix d'una determinada continuïtat lingüística (no política, perquè si fos així inclouria Aragó) que va existir durant segles, però que avui és radicalment falsa. El 2009, ningú no parla català a Alacant ciutat, ni a Perpinyà, i el català és una llengua inexistent a àmplies zones de la Catalunya Nord i el País Valencià. Podem fer veure que no és així, però la realitat és tossudíssima.

Em sap greu, però no se m'ocorre altre adjectiu que estupidesa al llegir açò. Hi ha continuitat lingüistica al Baix Llobregat? N'hi ha a Barcelona ciutat? Les deixem fora, també? Una estupidesa...

Segon advertiment. Els Països Catalans no tenen cap consistència des del punt de vista d'un dels criteris que defineix una nació: una cultura política compartida. El sistema de partits de Catalunya no té res a veure amb el de les Balears, ni amb el del País Valencià, i ja na no diguem de la Catalunya Nord. Fora de la Catalunya estricta, el que podem anomenar "catalanisme" és aclaparadorament minoritari.

Seguim; resulta que la cultura política que ,-i hi estic d'acord- segons el senyor Puigpelat, defineix una nació és l'actual sistema de partits. Primer, si no hi ha el mateix sistema de partits arreu dels Països Catalans és per pensaments regionals als que ja els ha estat bé no eixir del seu corralet pluriprovincial; i segon: efectivament, senyor Puigpelat, la cultura política, la Llei -en majuscules- és una dels fonaments indicutibles d'una nació. La Llei -la matéixa Llei- foral per la que els nostres països es regien fins la derogació de furs i llibertats.

Tercer advertiment. Si jo fos espanyol i espanyolista, estaria feliç amb aquesta obsessió pels Països Catalans. La subscriuria immediatament. A Catalunya ja fora difícilíssim aconseguir un 51% de vots a favor de la sobirania. Ara: si el referèndum hagués de ser en el conjunt dels Països Catalans (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó) no es guanyaria ni l'any 3.000.

Si jo fòra espanyol i espanyolista estaria encantat amb l'actual sistema. Em farien més por 12 milions de persones -el punt econòmic més important del sud-oest europeu!- que 6. A més -i açò ja és més personal- jo sóc procliu a aquest referendum en TOTA la nació; la meua no és una nació que es pot anar retallant perquè no em va bé. Jo vull un referendum que, encara que es perga, deixe ben clar a Europa que aqueixa gent que ha votat SÓN una nació. Que la pròpia gent d'aqueixe territòri, al votar, SÀPIGA que s'està autoderminant com a un subjecte de sobirania.

Acaba aconsellant-nos, en el més pur estil de La Vanguardia:

Què cal fer, doncs? Buscar la confluència entre Catalunya, País Valencià, les Balears o la Catalunya Nord en els temes que importen i en els que hi ha interessos comuns: els econòmics. La setmana passada, Montilla i Camps van reunir-se a València per impulsar l'Eix Mediterrani. En els darrers mesos, València, Catalunya i Palma s'han coordinat per pressionar Madrid pel finançament. Aquests són esdeveniments importants.

Efectivament, ací és on als regionals se'ls veu el llautó. Interessos comuns només els econòmics, per tant, tindre el mateix tracte amb el País Valencià o les Illes Balears que amb Murcia o la Rioja, si s'escau... Saben per què? Perquè els regionals sempre acaben sent regionales. Sempre acaben fent el joc a l'espanyolisme. Es comença retallant la nació i s'acaba, com era allò? Ah si, acceptant la realitat estatutària.

Disculpen les molèsties

En breus instants el blog tornarà ser periòdicament actualitzat.

PS: Moltes gràcies a la gent de l'ADAC pel seu reconeixement

Preguntes sense resposta (XVIII)

És açò un puto titular de premsa imparcial?