De Països Catalans i Francesc Puigpelat

Tenia la intenció de fer un post senzillet, suau, sobre l'estada a Girona d'aquest divendres i com vaig gaudir de la cerimònia de l'ADAC i de la conversa amb en Toni Strubell -i la seua maravellosa mare- i amb la resta de convidats i organitzadors amb qui vaig tenir el plaer de fer petar la xerrada.

Tanmateix, passejant-me per aquestos mons d'internet, em trobo un article de Francesc Puigpelat a l'e-noticies -no hace falta decir nada más, que deia aquell- on, un cop més, renega dels Països Catalans.

Intentaré unir els dos temes ja que, sempre que tinc l'ocasió de parlar amb companys del Principat -i entengueu companys com patriotes- els intento explicar quina és la realitat valenciana, i recordar-los que na nació no acaba al Sènia, si no a Oriola. La majoria ja ho saben -però de tant en tant se'ls oblida- però no va mai malament recordar-los-ho i animar-los a canviar accions i vocabulari per a demostrar-ho. Uns altres, els que ho saben però no volen reconeixer-ho, són els que representa el senyor Puigpelat, són els regionals.

El article del senyor Puigpelat no té amjor trascendència i els seus arguments són fàcilment desmuntables per simples:

Primer: Ja comença donant-los trascendència a Carretero i a Uriel Bertran com a defensors de la idea de Països Catalans, quan el seu llenguatge i les seues accions mai s'han destacat per això. Busquen hemeroteca, per favor, i voran com Carretero nacessità el GPS quan baixà fa l'any passat a la manifestació del 25 d'abril.

Segueix dient:

Primer advertiment. Els Països Catalans són una idea que parteix d'una determinada continuïtat lingüística (no política, perquè si fos així inclouria Aragó) que va existir durant segles, però que avui és radicalment falsa. El 2009, ningú no parla català a Alacant ciutat, ni a Perpinyà, i el català és una llengua inexistent a àmplies zones de la Catalunya Nord i el País Valencià. Podem fer veure que no és així, però la realitat és tossudíssima.

Em sap greu, però no se m'ocorre altre adjectiu que estupidesa al llegir açò. Hi ha continuitat lingüistica al Baix Llobregat? N'hi ha a Barcelona ciutat? Les deixem fora, també? Una estupidesa...

Segon advertiment. Els Països Catalans no tenen cap consistència des del punt de vista d'un dels criteris que defineix una nació: una cultura política compartida. El sistema de partits de Catalunya no té res a veure amb el de les Balears, ni amb el del País Valencià, i ja na no diguem de la Catalunya Nord. Fora de la Catalunya estricta, el que podem anomenar "catalanisme" és aclaparadorament minoritari.

Seguim; resulta que la cultura política que ,-i hi estic d'acord- segons el senyor Puigpelat, defineix una nació és l'actual sistema de partits. Primer, si no hi ha el mateix sistema de partits arreu dels Països Catalans és per pensaments regionals als que ja els ha estat bé no eixir del seu corralet pluriprovincial; i segon: efectivament, senyor Puigpelat, la cultura política, la Llei -en majuscules- és una dels fonaments indicutibles d'una nació. La Llei -la matéixa Llei- foral per la que els nostres països es regien fins la derogació de furs i llibertats.

Tercer advertiment. Si jo fos espanyol i espanyolista, estaria feliç amb aquesta obsessió pels Països Catalans. La subscriuria immediatament. A Catalunya ja fora difícilíssim aconseguir un 51% de vots a favor de la sobirania. Ara: si el referèndum hagués de ser en el conjunt dels Països Catalans (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó) no es guanyaria ni l'any 3.000.

Si jo fòra espanyol i espanyolista estaria encantat amb l'actual sistema. Em farien més por 12 milions de persones -el punt econòmic més important del sud-oest europeu!- que 6. A més -i açò ja és més personal- jo sóc procliu a aquest referendum en TOTA la nació; la meua no és una nació que es pot anar retallant perquè no em va bé. Jo vull un referendum que, encara que es perga, deixe ben clar a Europa que aqueixa gent que ha votat SÓN una nació. Que la pròpia gent d'aqueixe territòri, al votar, SÀPIGA que s'està autoderminant com a un subjecte de sobirania.

Acaba aconsellant-nos, en el més pur estil de La Vanguardia:

Què cal fer, doncs? Buscar la confluència entre Catalunya, País Valencià, les Balears o la Catalunya Nord en els temes que importen i en els que hi ha interessos comuns: els econòmics. La setmana passada, Montilla i Camps van reunir-se a València per impulsar l'Eix Mediterrani. En els darrers mesos, València, Catalunya i Palma s'han coordinat per pressionar Madrid pel finançament. Aquests són esdeveniments importants.

Efectivament, ací és on als regionals se'ls veu el llautó. Interessos comuns només els econòmics, per tant, tindre el mateix tracte amb el País Valencià o les Illes Balears que amb Murcia o la Rioja, si s'escau... Saben per què? Perquè els regionals sempre acaben sent regionales. Sempre acaben fent el joc a l'espanyolisme. Es comença retallant la nació i s'acaba, com era allò? Ah si, acceptant la realitat estatutària.